El que realment importa del debat polític de Badalona és si participem de la política del greuge, el tacticisme i de la crítica constant o si participem de la política de l’esperança a partir d’àmplies majories d’esquerres.
Una gran part de la ciutadania convindrà que avui Badalona no té cap rumb establert. El govern actual format pel PSC i Badalona en Comú Podem resol amb més o menys – malauradament, sovint menys que no pas més – encert els problemes del dia a dia de la ciutat, però no té una mirada a mig i llarg termini i molt menys una visió de com volem la ciutat d’aquí a quatre, vuit, dotze o vint-i-cinc anys.
Prova d’això és el darrer baròmetre publicat a principis d’aquest any. Avui, el 53.0% dels badalonins i de les badalonines considera que Badalona ha empitjorat en els darrers dos anys. Lluny del 34.8% que feien la mateixa resposta el 2018. Per contra, només el 43.6% dels ciutadans creuen que ha millorat o està igual. Enrere queda aquell 63.4% de fa uns dos anys.
Aquesta sensació de desànim generalitzat té diversos factors: i) un govern que gestiona però que no lidera, ii) una administració que malgrat tenir grans professionals que s’hi esforcen, no funciona, iii) unes lleis que ens limiten i ens encorseten i iv) una forma de fer política per part de les forces representades al Ple municipal que sovint es redueix a un tacticisme constant.
Un govern que gestiona però no lidera
Avui Badalona és un gran transatlàntic que navega per inèrcia, però sense ningú que porti el timó.
La sensació és que el govern actual gestiona amb major o menor encert els diversos problemes que van apareixent al municipi: els efectes del temporal Glòria, l’esfondrament del bloc de pisos de La Salut, la problemàtica del Sant Josep o l’aplicació d’un Pla Econòmic i Financer, entre molts d’altres. Tanmateix, no té un rumb establert sobre quin és el full de ruta d’aquest mandat ni cap a on dirigim la nostra ciutat. Avui Badalona és un gran transatlàntic que navega per inèrcia, però sense ningú que porti el timó.
Hi ha diversos elements que demostren aquesta falta de rumb. Per exemple, vuit mesos després de la investidura, encara desconeixem el Pla d’Acció Municipal (PAM) 2019-2023 que hauria de definir cap a on vol anar el govern del PSC i els Comuns durant aquest mandat. També la idea de treballar un pressupost continuista respecte el 2019 sense polítiques valentes pel que fa als ingressos (ordenances fiscals) o a les despeses necessàries o un pressupost d’inversions difús amb grans promeses per acontentar sectors de la ciutat que el PSC considera propis o estratègics pels seus interessos electorals, però sense cap visió àmplia de ciutat.
Tampoc acaba de funcionar el dia a dia com per exemple l’eternització de la reparació de les escales de Sant Crist (ERC vam desbloquejar una partida al setembre que encara no s’ha executat), la problemàtica del carrer de la Camèlia, el poliment de la pista d’hoquei del Sant Josep a Can Cabanyes i un llarg etcètera que per espai no incloc aquí.
Les mancances evidents en lideratge de la ciutat es supleixen amb grans campanyes comunicatives sota el lema “Estimem Badalona” o amb l’organització de grans actes lúdics (ex. Festes de Nadal) que recorden una mica allò del pa i el circ.
Una administració que no funciona
Modernitzar l’administració és una feina molt interna que té molt poc rèdit polític.
Malgrat tenir una plantilla de funcionaris i interins que són grans professionals, persones compromeses amb el servei públic i que, tot i la falta de recursos, s’esforcen en fer funcionar la maquinària tècnica i administrativa de la corporació, la realitat és que avui l’Ajuntament de Badalona no funciona i això es tradueix en uns serveis obsolets o de baixa qualitat per a la ciutadania.
Modernitzar l’administració és una feina molt interna que té molt poc rèdit polític. I això ha fet que en el passat es deixessin escapar les oportunitats per fer els canvis profunds de l’estructura que necessitàvem. Pots tenir el millor dels governs, que sense una organització engreixada s’estimbarà. Això donaria per tot un seguit de reflexions que reservo per a una altra publicació per a no embolicar a qui m’estigui llegint.
Per posar remei als problemes de funcionament de l’Ajuntament, les forces de progrés vam pactar a l’acord de cartipàs una Comissió de Modernització en base a l’Informe Ramió que es va realitzar durant el govern d’ERC amb Dolors Sabater.
Lleis que limiten
Les lleis aprovades en temps de crisis pel PP i el PSOE han agreujat durant molts anys els problemes que ja arrossegava el nostre Ajuntament.
Les lleis aprovades en temps de crisis pel PP i el PSOE com la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (RSAL) o la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera han agreujat durant molts anys els problemes que ja arrossegava el nostre Ajuntament.
D’altra banda, la Llei de Contractes del Sector Públic ha resultat ser el detonant d’un funcionament que ja de per si era precari. Arrel d’aquesta Llei i de la falta d’un servei de contractació adaptat a les necessitats actuals ens trobem amb problemes com la falta de material per al manteniment escolar o que a l’edifici del Viver hi hagi problemes de proveïment de fulls de paper o tòner per a les tasques més bàsiques.
Elements que incrementen la sensació de la ciutadania de que l’Ajuntament i, per tant, el govern badaloní, és un desastre.
Tacticisme polític, estratègia política i desconfiances
Des de fa massa temps la política local es basa més en el tacticisme polític a curt termini enlloc de teixir grans estratègies entre partits i societat civil que ens permetin treure la ciutat de l’atzucac en que ens trobem. Ho veiem sovint en els posicionaments a les sessions del Ple i ho hem vist les darreres setmanes amb la malaltia de l’alcalde i el ball de propostes de governs alternatius.
Des de fa massa temps la política local es basa més en el tacticisme polític a curt termini enlloc de teixir grans estratègies entre partits i societat civil que ens permetin treure la ciutat de l’atzucac en que ens trobem.
Aquí també hi hem de sumar diverses desconfiances entre les forces d’esquerres i de progrés. Potser les més importants – pel pes al Ple – són del PSC amb Guanyem per un llarg memorial de greuges que consideren que van haver-hi durant el govern liderat per la Dolors Sabater i de Guanyem cap al PSC per la moció de censura arrel de la qüestió de confiança dels pressupostos – en la qual ERC ens vam mostrar clarament en contra d’aquesta estratègia – i del xantatge polític durant la darrera investidura que va portar a l’Álex Pastor a revalidar l’alcaldia.
Finalment, caldria sumar-hi l’efecte distorsionador de l’Albiol a la política local. Una sensació constant d’un tots contra ell curt-terminista.
La suma d’aquests quatre eixos és el que ens ha acabat portant a la situació de paràlisi actual. El que a les xarxes s’ha denominat #CrisiBDN i ha omplert tertúlies i titulars. Tal vegada, focalitzar-ho només a una falta de competència i lideratge del govern actual és un error. És temptador i és legítim que algú ho utilitzi, però no ho comparteixo. És pa per avui i fam per demà. Tots i totes ens trobaríem en una situació similar si governéssim, per ganes i il·lusió que hi poséssim.
La situació política a la nostra ciutat és altament complexa i calen grans majories que permetin deixar de banda el tacticisme actual per definir un full de ruta a mig i llarg termini que implementi els canvis profunds que necessita Badalona. Al mateix temps, essent conscients que són canvis lents i que tenen poc rèdit polític i que, per això, és encara més important evitar fer-ne un ús partidista.
Avui l’entesa i el treball conjunt dels 16 regidors i regidors del PSC, Guanyem, ERC, Comuns i JxCAT esdevé clau per a la nostra ciutat, una necessitat, el nostre deure.
Al Ple de Badalona hi ha dos blocs amb models de ciutat antagònics però democràticament legítims. D’una banda, el que representa l’Albiol amb 11 regidors i, de l’altra, els 16 regidors de forces d’esquerres o progressistes representades per 5 grups diferents. L’agressivitat testosterònica, l’ús dels problemes de forma demagògica i electoralista per part del PP fa que sovint sigui difícil l’entesa per construir consensos de ciutat amb ells. Tanmateix, en allò que puguem treballar per millorar la ciutat benvingut siguin.
Així doncs, avui l’entesa i el treball conjunt dels 16 regidors i regidors del PSC, Guanyem, ERC, Comuns i JxCAT esdevé clau per a la nostra ciutat, una necessitat, el nostre deure, la nostra responsabilitat i la nostra obligació, si volem que Badalona faci un gir de 180º.
No vull treure responsabilitat al PSC per la situació actual. El PSC va consumar una moció de censura amb els vots del PP i Cs un any abans de les eleccions amb l’excusa que el govern de progrés era un desastre. A la pràctica les enquestes mostraven unes molt males expectatives pel PSC i van aprofitar l’oportunitat. Legítim, però un cop més tacticisme curt-terminista. Dos anys després el baròmetre municipal mostra que va ser una mala decisió per a la ciutat tal com explicava a l’inici.
A més, el PSC va tenir una actitud egoista i irresponsable portant la investidura al límit i imposant el seu candidat. L’Álex Pastor no és alcalde perquè s’hagi guanyat la nostra confiança – com afirma sovint a les entrevistes – sinó per desmèrits d’en Xavier Garcia Albiol. Això és trist, però ja està fet. Mirem endavant.
Aquest debat constant sobre qui lidera i qui governa acaba esdevenint les fulles que no ens deixen veure el bosc.
Al mateix temps, és legítim que tots els grups segueixin defensant el seu candidat o candidata com ha fet recentment Guanyem amb la Dolors Sabater, malgrat que no comparteixo la idoneïtat ni en temps, ni en la forma.
No obstant, aquest debat constant sobre qui lidera i qui governa acaba esdevenint les fulles que no ens deixen veure el bosc. Avui la pregunta no hauria de ser qui és l’alcalde o alcadessa o quines forces estan a govern, sinó quin full de ruta definim els 16 regidors i regidores d’esquerres i de progrés per treure Badalona d’aquesta sensació de decadència política, de manca d’oportunitats i de serveis a la ciutadania.
Hi ha diverses fórmules possibles. Des de governs de concentració a acords d’estabilitat. Però aquesta no considero que ara sigui la qüestió.
Un cop acordem l’estratègia (de forma urgent!), un cop consensuem cap a on volem anar, mirem quin és el govern que necessitem per executar-la. Hi ha diverses fórmules possibles. Des de governs de concentració a acords d’estabilitat. Però aquesta no considero que ara sigui la qüestió.
Aixequem la mirada. Deixem de prioritzar la foto, el tuit i el titular. Fem Política, política de veritat. Això és el que esperen de nosaltres els badalonins i les badalonines.
Començar parlant del govern és començar la casa per la teulada. Teixim confiances trencades, apartem el tacticisme curt-terminista, explorem els grisos enlloc d’enrocar-nos en posicionaments sectaris o maximalistes de blanc o negre. Parlem. Debatem. Seduïm. Consensuem. Aixequem la mirada. Deixem de barallar-nos per les engrunes en una ciutat amb greus problemes i necessitats. Deixem de prioritzar la foto, el tuit i el titular. Fem Política, política de veritat. Això és el que esperen de nosaltres els badalonins i les badalonines.
L’esperança per reivindicar una ciutat al servei de tots els seus veïns i veïnes.
Això és el que realment importa del debat polític de Badalona: si participem de la política del greuge, el tacticisme i de la crítica constant o de si participem de la política de l’esperança. L’esperança de fer possible la posada al dia que necessita la nostra ciutat. L’esperança per reivindicar una ciutat al servei de tots els seus veïns i veïnes.
Llums llargues i esperança.