Al migdia d’ahir es va conèixer oficialment la resolució del Tribunal Suprem (TS) per la qual es manté en presó preventiva al vicepresident Junqueras. Dic que la vàrem conèixer oficialment, ja que, des de Cap d’Any, diferents mitjans ja s’havien fet ressò de quin seria el contingut de la interlocutòria que finalment dictaria el TS: ratificar la presó.
No podem deixar de banda aquest permanent greuge que suposa l’avançament de les decisions judicials, del qual els mitjans són innocents sense embuts. Atès que ningú ho desmenteix, deuen procedir de fonts genuïnes i que estan al cas de l’afer en qüestió. D’aquesta forma es vulnera, a parer meu, el dret a un judici amb totes les garanties, cosa que vulnera, a més de l'article 24 de la Constitució, la Directiva UE 2016-343 del Parlament i del Consell Europeu, per la qual es reforcen en el procés penal determinats aspectes de la presumpció d’innocència i el dret a ser present en el judici. Encara que està en vigor, no ha estat transposada a l'ordenament espanyol, cosa que ha de tenir lloc, com a molt tard, el primer d’abril d’enguany, cosa no emparada per l’optimisme.
Aquesta directiva és fruit, entre altres, de la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que arrenca del Cas Allenet (1995). En síntesi, considera contrària a la Convenció de Drets de Roma les expressions o manifestacions d’autoritats judicials fora del marc d’una sentència condemnatòria o de les autoritats polítiques o administratives en tot cas. Les filtracions judicials sembla que cauen de ple en aquesta vulneració de la presumpció d’innocència.
La interlocutòria del TS suposa la ratificació del daltabaix del sistema jurídic espanyol al marge de la vigent normativa
Dit això, del que segurament hom n'extraurà conseqüències jurídiques quan correspongui i davant qui correspongui, la interlocutòria del TS suposa la ratificació del daltabaix del sistema jurídic espanyol al marge de la vigent normativa. Es fa dir a les normes el que no diuen i s’oblida el que diuen, tot per fer quadrar els enjudiciaments actuals amb els interessos de la pretesa defensa de l’estat de dret. Aquesta experiència d’escriure recte amb trets torts (si se’m permet el castellanisme forçat) és —i només per als creients— una prerrogativa de Déu, no dels homes.
Aquesta usurpació, que pretén divinitzar els homes, no està gens ben vista al Parnàs. Zeus així ho va fer saber a Prometeu o Vulcà. Ara cap déu furiós brandarà el seu llamp, però la confiança ciutadana en les resolucions judicials s’esquerda un xic més. Fins quan una institució amb crèdit minvant pot reclamar reconeixement ciutadà sense entrar en crisi el sistema sencer? Recordem les severíssimes crítiques que a aquest respecte acaba de fer el GRECO, sempre, com a mínim, bilingüe, en el seu darrer informe sobre la inactivitat espanyola en garantir tant la independència judicial i com l’absència de partidisme en els nomenaments dels més alts organismes judicials de l’Estat.
Convé, doncs, que els homes treballin per als homes amb les eines que els homes els han donat. Com més terrenals, és a dir, més ajustats al Dret i a la llei, millor.
Fer sinònim il·legal i delictiu és manifestament incorrecte i tendenciós
Dit això, podem fer una sumaríssima anàlisi de la interlocutòria que tanca de moment la participació política plena del vicepresident Junqueras, sense que els seus drets hagin de patir aquesta limitació. I més en un moment, com reitera un cop i altre la resolució del TS, que és inicial en el procés i cal encara esbrinar molts aspectes. És a dir, tot és indiciari i provisional i, per tant, les conclusions han de formular-se amb molta cautela. Cautela absent a l’hora de ratificar sense embuts la privació provisional de la llibertat ambulatòria.
Amb l’únic que es pot estar d’acord amb la resolució de l’alt tribunal és amb l’afirmació, també reiterada, que propugnar la independència no és il·legal. No podem estar d’acord quan tot seguit diu que el que s’ha dut a terme és il·legal i, per tant, delictiu, gravíssimament delictiu.
No s'hi pot estar d’acord perquè, 1) si aspirar a la independència no és il·legal, tampoc ho pot ser, com diu el Tribunal Constitucional —cosa que oblida el TS—, intentar dur-la a terme; en cas contrari, l’ideari no podria ser exterioritzat i esdevindria una pura fotesa; 2) en el supòsit que algunes passes de la posada en marxa de la independència fossin il·legals, no tot fet il·legal és delictiu; això també ho oblida el TS. Exemples d’actes il·legals no delictius en tenim des de les inconstitucionals amnistia fiscal o indemnització pel Castor o la major part d’impagaments (de compres, de salaris, de lloguers, de rendes...) o la majoria d’accidents de trànsit o laborals. És penal un tant per cent minúscul del que és il·legal. En conseqüència, fer sinònim il·legal i delictiu és manifestament incorrecte i tendenciós.
Malgrat que el TS reconeix que tant per a la rebel·lió com per a la sedició cal un aixecament públic, no es relata un sol exemple d’aixecament
En segon terme, com de passada, afirma la resolució (pàg. 4): “La Constitución admite la defensa de cualquier posición política, incluso las que defienden la desaparición de la misma Constitución y la instauración de un régimen no democrático”. Exemple pèssim: el moviment sobiranista no aspirava a destruir la democràcia, sinó a crear un altre sistema, encara més democràtic. Per això, dins del lema de la llei a la llei, es preveia a la Llei de Transitorietat jurídica, al seu article 22, que “1. Fins a l'aprovació de la Constitució catalana, es garanteixen com a drets fonamentals els drets reconeguts en la Constitució espanyola i en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. 2. També es garanteix el respecte dels drets reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, el Conveni Europeu de Drets Humans i els seus protocols addicionals, i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea”. Molt antidemocràtic no sembla. Això sense entrar en la vigència del Dret europeu i la plena garantia de les situacions jurídiques preexistents consolidades.
Cinc serien, dit molt per sobre, els punts que no encaixen ni a cops de martell en la fonamentació judicial vista la realitat. El primer és una absència clamorosa: malgrat que el TS reconeix que tant per a la rebel·lió com per a la sedició cal un aixecament públic, no es relata un sol exemple d’aixecament. Recordem, rebel·lió va ser el cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923, l’aixecament de Galán i García Hernández, el 1930, el de Franco, el 1936, o el de Tejero, el 1981; cap altra actuació fora del marc constitucional ha estat rebel·lió. Cap altra. Si, com s’explicita en la fonamentació del TS, el vicepresident Junqueras es va servir del seu poder, és cristal·lí que no ha fet el que van fer amb clara insurrecció violenta i armada tots els esmentats, llevat els malaurats Galán i García Hernández que van ser afusellats sense pietat. Tots ells van fer servir el poder que tenien, en concret el màxim poder legal de l’Estat, el de les armes, no vistes en cap dels documents privats amb què treballaren, diuen, els investigadors. Tornem, com sempre, al mateix cul de sac: sense aixecament, que tots sabem el que és, no hi ha ni rebel·lió ni sedició. L’aixecament públic i violent no és substituït per res que no sigui aixecament públic i violent (o tumultuari).
El segon lloc, encara que no es parli ara ni d’insurrecció ni d’esporuguiment, es parla d’incitació i continua considerant-se que les manifestacions populars a favor de la independència, que ara es diuen dirigides, sense demostrar-ho, més aviat el contrari, pel vicepresident Junqueras, eren una forma de violència. O sigui, que el dret fonamental i constitucional de manifestació, pacífic i sense armes, com diu l’article 21 de la Magna Charta, si és per a afavorir la independència és il·lícit i, per tant, delictiu. Però no havíem quedat que l’ideari independentista és legítim i cap perfectament a la Constitució?
Aquesta digressió clarament antidemocràtica i contrària al mateix text fonamental es rebla amb un argument: orquestrar —cosa per demostrar i en tot cas ni tal sols il·legal— manifestacions independentistes que se sabien que acabarien en enfrontaments amb les forces de l’ordre que utilitzarien la violència legítima, és un acte, novament, il·legal i delictiu, sense especificar, però, cap delicte concret. Però si la violència és legítima, com pot ser il·legítima —i delictiva— la violència patida pels manifestants. Aquest argument recorda una antiga i defensista jurisprudència que castigava per robatori amb homicidi (delicte que comportava la pena de mort) els autors del robatori en el transcurs del qual o durant la fugida la policia havia abatut fatalment un dels presumptes autors. Perquè després diguin que la tradició és bona i una bona font de saviesa!
Només a títol d’hipòtesi retòrica, els actes violents on són enumerats i detallats, amb presumptes autors i resultats danyosos per a les persones i els béns? Enlloc
Com en les resolucions anteriors, en la querella del fiscal o en els informes de la Guàrdia Civil, hom al·ludeix a actes de violència. Aquests actes de violència no s’individualitzen, ni tan sols en els ja mítics i prou irreals del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia, la Conselleria del vicepresident Junqueras. Només a títol d’hipòtesi retòrica, els actes violents on són enumerats i detallats, amb presumptes autors i resultats danyosos per a les persones i els béns? Enlloc.
El centre d’aquesta ignota violència per part dels sobiranistes és el referèndum de l'1-O. Però l’argumentació que presenta l'1-O com un acte de violència, a part de violentar el llenguatge, que és l’últim que una resolució judicial pot fer, pateix l’impacte d’un torpede a la seva línia de flotació: el referèndum il·legal, com s’ha reiterat a bastament, no és delicte. En efecte, va quedar d’allò més clar amb la derogació que va plasmar la LO 2/2005. Com fer d’un no delicte, un delicte? No es pot convertir l’aigua en vi, llevat de ser el Messies, cosa que, salta a la vista, tampoc és el cas.
Finalment, juntament amb la gravetat —que no es veu enlloc— que sosté el TS respecte dels fets, hi ha la possibilitat que el vicepresident Junqueras reiteri el seu comportament delictiu, delictiu segons les resolucions judicials. “No existe en la actualidad ningún dato que permita entender que la intención del recurrente sea prescindir de la posibilidad de ocupar el mismo o similar lugar político al que le permitió, por el poder político del que disponía, ejecutar los actos delictivos que se le imputan; ni tampoco, más allá de algunas manifestaciones no corroboradas por hechos posteriores, que su voluntad, o la del partido que lo sostiene como candidato a la Presidencia de la Generalitat, se oriente precisamente a abandonar la idea de una proclamación unilateral de independencia que alcanzara efectividad, que era el objetivo propuesto y no alcanzado al poner en marcha el Estado los mecanismos constitucionales y legales de defensa de la democracia; ni tampoco que al hacerlo no vayan a seguir las mismas vías ya antes iniciadas y, por lo tanto, con consecuencias similares a las ya producidas con anterioridad”. Això és el que es pot llegir cap al final de la interlocutòria del TS, a la seva pàg. 22.
En aquest context resulta perfectament explicable per què es va retirar tant l’euroordre com l’ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont i els consellers
Què vol dir aquesta barroca afirmació? Per mi: que mentre el vicepresident Junqueras pugui ser membre del Govern de la Generalitat, el perill de tornar sobre les passes que diu abandonades és real i, per tant, només sortirà de presó provisional quan aquest perill s’esvaeixi. Les seves manifestacions de ser home de pau i diàleg no valen per a res, però fretura de tota mena de força de convicció la presumpció judicial contrària.
En fi. Dia trist per als que defensem un estat de dret digne de tal nom i no de rituals barrocs i abstrusos plens d’arguments circulars i sofístics i el que és més greu, que deixen les bases de l’estat de dret desfigurades. S’ha vorejat el principi de legalitat: no s’especifiquen els elements legals dels delictes que s’imputen. I en el Dret penal de l’Estat democràtic de Dret, el principi de legalitat no cedeix al principi de necessitat. Això fora tant com tornar a l’Antic Règim.
En aquest context resulta perfectament explicable per què es va retirar tant l’euroordre com l’ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont i els consellers establerts temporalment a Brussel·les. Tot apunta que es va voler estalviar un ridícul de proporcions faraòniques.
Toca més aviat que tard recuperar el seny jurídic i aplicar les lleis tal com són.