«Que guapa, tan prima»
Les dones afectades per trastorns alimentaris lluiten contra la pressió del cànon estètic
Clientes i maniquins en una botiga de roba del Portal de l’Àngel, a Barcelona. /
Es diu Verónica, té 40 anys, és mare de tres fills i, segons explica, pateix anorèxia des dels 18 anys. En fa cinc va decidir posar-se en mans d'especialistes i avui, amb totes les reserves amb què es pot afirmar una cosa així, està curada. «A vegades -diu- encara sento una certa incomoditat amb el meu cos, però em tracto bé a mi mateixa i amb afecte em dic: 'No passa res, no prendré cap mesura dràstica, no fa falta, tu segueixes sent tu, no hi ha res dolent en tu, segueix endavant amb la teva vida; benvingudes les arrugues i el greix que s'acumula». No sempre li ha resultat senzill parlar-se així a si mateixa. Encara avui recorda converses informals amb amigues i familiars quan estava malalta, com les que es donen a milers cada dia i en les quals a una dona algú li diu: «T'has engreixat, ¿oi?». «A mi m'ho deien en les èpoques en què aconseguia agafar una mica de pes», diu Verónica. «Quan em tornava a aprimar, sentia això de: 'que guapa que estàs'».
La pressió estètica sobre les dones és molt angoixant. Des de les converses en aparença inofensives fins a les talles de roba que es poden trobar a les botigues, passant per la publicitat, els referents d'èxit socials i els models en el món de l'art, la cultura i la costura, el culte a estar prim s'imposa establint una correlació entre aparença física (prima), salut i èxit social. «¿Què passa si no ets prima, si no tens el cos que marca la societat que has de tenir? No importa gens que t'agradis o et trobis bé amb el teu cos, perquè no deixen de recordar-te que estàs grassa», escrivia Anaïs Cases (estudiant de Barcelona) en una carta publicada per aquest diari el mes de març passat. En els casos de dones que estan patint o han patit un trastorn alimentari, aquests cànons de bellesa gairebé inabastables, repetits i recordats fins a la sacietat, són un gran obstacle (un més) per a la seva recuperació.
EN GUÀRDIA / «Cada vegada que sentia una amiga anomenar la maleïda operació biquini em posava dels nervis. Ara, interiorment, dic no. Sóc capaç de ser crítica i veure que no és una obligació, que ni necessito ni vull ni tinc per què fer-ho», explica Clara, estudiant de Dret de 22 anys. Clara, companya de Verónica a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), pateix trastorns des dels 17 anys. Als 19 va començar el tractament i des de fa tres anys pot dir que està curada. Tot i que, quan es tracta d'aquests casos, recorda Fernando Fernández, cap de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l'Hospital de Bellvitge, la línia entre estar curat o no és molt fina: «Un 50% dels casos d'anorèxia aconsegueixen una recuperació total [entre el 65% i el 80% en els de bulímia i el trastorn per fartanera], i un 30%, parcial».
«Això d'estar curat és relatiu», corrobora Verónica. «Aprens a acceptar-te i a viure en unes condicions saludables, però és una feina diària i t'obliga a estar en alerta constant», afegeix. ¿Per què? «Perquè sé que si alguna vegada estic baixa d'ànims, la meva tendència és anar cap a aquest camí i no vull», explica Clara.
Els experts coincideixen que es tracta de malalties mentals amb un quadro molt complex i multicausal. «Un 30% o un 40% dels casos s'expliquen per factors genètics, però també hi intervenen la personalitat i les circumstàncies, i el factor sociocultural», afirma Fernández. Aquest últim -la pressió per l'estètica, els cànons de bellesa, l'operació biquini sempre condemnada al fracàs, encara que sigui parcial- no porta inevitablement al trastorn, però és un factor més que està present durant la malaltia, el tractament i la recuperació. «És evident que per superar el trastorn han de seguir amb la seva vida, i la societat que les envolta és la que és i no els ho posa fàcil; s'ha d'aprendre a ser crítics», afirma Cristina Carretero, directora de Promoció de la Salut de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).
'M'AGRADA' «Lluitava amb mi mateixa per ser el que els altres esperaven de mi i allò amb què em bombardejaven». Així era la Verónica d'abans, quan «el fet d'anar a una botiga i no trobar talla o descobrir que no tenia la mateixa que uns mesos enrere era motiu d'alarma». La Verónica d'ara diu que és «feliç amb el seu cos». «No és fàcil -apunta la Clara- quan estàs en la vintena, ets jove i en la teva generació el físic és tan important». És llavors, descriuen els experts, quan la dona, farta de no agradar-se a si mateixa, busca l'aprovació dels altres a través de canviar el seu físic. Aquest és un -n'hi ha més- dels camins que porten al trastorn alimentari. I una de les pedres -també n'hi ha més- que troben les dones que enfilen el camí de la recuperació.
Signe dels temps, la Clara apunta a les xarxes socials: «Només entro a Facebook per compartir esdeveniments i articles. És desesperant l'obsessió per penjar selfies o fotos de perfil en les quals les noies mostren que estan primes, i aquells 'que guapa' al mur o els m'agrada. Això també és pressió social; ho assumim com a normal, però no ho és», diu, indignada. Són coses aparentment sense importància, però en la soledat de la malaltia i durant la recuperació, afecten. I molt.
Tots aquests missatges tenen al centre de la diana la dona. «S'han normalitzat actituds i conductes al voltant del cos de la dona, com les dietes, que no són normals. Hi ha estudis que afirmen que més del 70% de les dones han fet dieta alguna vegada», afirma Carretero. «És injust», lamenta la Clara; sobretot, diu, perquè a més existeix el repte de la superdona: «no n'hi ha prou que treballi fora, sigui mare, porti la casa i ho controli tot; a més ha de ser guapa i ha d'estar prima». Verónica ha passat per tres embarassos: segons la seva experiència, la maternitat és increïble però també és dura pel que suposa físicament. I la recuperació no només és física -se li diu a la dona-, sinó també estètica: aquestes dones de paper cuixé «perfectes, a les quals gairebé no se'ls nota res» poc després de donar a llum.
CUIDAR-SE / Els experts en salut alerten que una cosa és alimentar-se de manera adequada i saludable, i una altra l'obsessió per aprimar-se a qualsevol preu que moltes vegades s'amaga rere l'eufemisme de cuidar-se. A la seva ombra s'ha generat una lucrativa indústria alimentària, farmacològica, mèdica i nutricional. A la Clara li costa més suportar l'actitud de determinades persones que l'existència d'aquests productes miraculosos. «Sents gent que està passant una mala ratxa que diu que intentarà aprimar-se, com si d'aquesta manera les coses li haguessin d'anar millor. I calles perquè no li explicaràs el que has passat o estàs passant, però li diries: '¿No seria millor pensar en quin és el motiu i buscar solucions?'». Parla la Clara recuperada, la mateixa que admet que fa un parell d'anys no hauria fet cas ni de raons ni de consells: li faltaven eines per superar inseguretats i la baixa autoestima, entre altres coses.
«Més que combatre contra gegants de la moda, de l'estilisme i de segons quines webs, hem de lluitar des de la persona; treballar l'autoestima i la seguretat de cadascú i buscar pautes que ens ajudin a ser autocrítics», assenyala el doctor Fernández. En paraules de Verónica: «Amb el temps he deixat de rebel·lar-me contra la societat. Crec que cadascú ha de saber qui és i quines són les coses importants. Pràcticament no veig la tele, tinc el meu propi món, faig les coses que m'agraden i no m'importa el que diguin sobre mi o el meu aspecte. Si la societat opta per ser superficial, allà ella».