Premi Internacional a la Innovació Cultural

Noves comunitats polítiques

Ni demòcrates ni republicanes, ni socialistes ni capitalistes, ni anarquistes ni ultraliberals. El que s’ha dit: noves.

Banc de Selar crumenophthalmus, Kona Hawaii

Banc de Selar crumenophthalmus, Kona Hawaii. Font: Flickr.

«La política és una acció estratègica», escriu Byung-Chul Han a La sociedad de la transparencia (Herder, 2014): «I, per això, n’és pròpia una esfera secreta. Una transparència total la paralitza». Segons que es dedueix de la seva argumentació, el filòsof d’origen coreà s’oposa als principis del Partit Pirata d’Alemanya, proper a l’ètica hacker i a iniciatives com les d’Anonymous. Però no és difícil estendre aquest raonament a un marc global, que inclouria sobretot Wikileaks i les seves conseqüències. La seva defensa del secret polític necessari és un dels molts punts discutibles dels seus assajos, on afirma, per exemple, que Facebook elimina la intermediació, quan en realitat el que fa és fer-la més complexa a través d’un algoritme mutant. Si en l’horitzó de la nostra època hagués de buscar un llibre oposat a La sociedad de la transparencia, optaria per Futuro perfecto. Sobre el progreso en la era de las redes (Turner, 2013), de Steven Johnson. El seu projecte em sembla molt més precís i estimulant que el de Byung-Chul Han, que insisteix en la importància del que és sublim i de la negativitat, en detriment de la massa, del que és vulgar o de la democràcia –que no pot ni ha de ser sublim. I tot plegat pot ser significatiu, ja que l’un és un professor universitari de filosofia i l’altre és un simple divulgador.

Però aquest escriptor nord-americà que divulga ciència i tecnologia, a més, és un teòric dels nous mitjans, dissenya aplicacions i impulsa els seus propis projectes polítics. Doncs això és el seu últim llibre publicat a Espanya: una proposta ideològica molt seriosa. I absolutament coherent amb la trajectòria que va començar amb els seus dos primers llibres, Interface Culture: How New Technology Transforms the Way We Create and Communicate (1997) i Sistemas emergentes. O qué tienen en común hormigas, neuronas, ciudades y software (2001; Turner, 2003). Des d’aquelles dues obres en què Johnson analitzava les interfícies i els sistemes complexos, les maneres en què els éssers humans estem creant xarxes cada vegada més sofisticades, tots els llibres subsegüents han anat abordant la innovació tecnocientífica com a sinònim del progrés, amb una atenció particular a la història de les idees durant el segle XVIII, ja que Johnson situa en aquesta època els pilars de la seva poètica com a autor.

Era una conseqüència gairebé predictible que arribés al concepte clau de Futuro perfecto: la xarxa de parells. Així les defineix: «són descentralitzades pel que fa als seus sistemes de control; cap individu o grup en particular no està “al càrrec” del sistema»; i hi afegeix que són xarxes denses, que van afegint participants amb un alt nombre de lligams entre ells; que són diverses, amb diferents opinions i punts de vista; que tenen més interès en l’intercanvi obert d’idees que no pas en la propietat privada; que acostumen a tenir una estructura d’estrats, afegint plataformes de col·laboració a les ja existents, i que «disposen de certs mecanismes capaços de posar en valor informació que circula per la xarxa, promovent les desviacions positives i frenant les negatives, creant incentius a la participació, o dirigint el sistema cap a certs objectius».




Els exemples es multipliquen: institucions educatives, organitzacions no governamentals, comunitats veïnals, moviments de protesta, col·lectius artístics. Johnson també es distancia, com Byung-Chul Han, d’aquests autors i activistes que anomena ciberutòpics i de noves encarnacions de la vella idea d’anarquia. Per a ell l’esquerra pot creure en el poder del mercat, ser part del sistema neoliberal. Desconfia, per descomptat, dels executius, dels consellers, dels monopolis, de les multinacionals. «Al contrari que els neoliberals d’abans», afirma, «els parells progressistes no creuen que el mercat sigui capaç de satisfer totes les necessitats humanes». Per això existeix Google, però també –poderosa– Wikipedia. Per cada fracàs relatiu (Occupy Wall Street, la Primavera Àrab), hi ha almenys un èxit rotund d’aquestes estructures horitzontals, participatives, electròniques i humanes, com Kickstarter, que, des de la seva fundació el 2008, ha aconseguit més de 230 milions de dòlars per finançar més de 23.000 projectes creatius: «no és una plataforma per expressar el descontentament envers la lamentable manca de subvencions per a l’art», sinó «per aconseguir que les coses es facin».

Hi ha una nova zona, inestable i polimorfa, en què les comunitats creadores es troben amb els seus mecenes, amb els seus públics, amb les seves comunitats recreadores o recreatives (si no parlem, en realitat, de les mateixes comunitats, que van canviant els seus rols segons el moment del dia o de la setmana, de la lectura a la producció, de la subvenció a l’escriptura, del col·leccionisme a la creació en xarxa). Però són potser encara més interessants aquestes altres franges frontereres en què el crowdfunding es barreja amb la planificació urbana, la solució de problemes socials i la presa de decisions. Emparentat amb Kickstarter des del seu mateix nom, la finlandesa Brickstarter, és una plataforma que pretén actuar com una interfície entre els ciutadans i les institucions, aprofitant les noves tecnologies (sobretot les apps i el social media), per localitzar problemes i buscar solucions que incloguin veïns, voluntaris, inversors, empresaris locals o representants públics. Entre parells progressistes. Una de les moltes iniciatives que, aquí i allà, donen suport a la utopia de Johnson.

Hi estructures corporatives com Facebook, amb una lògica en el nivell dels usuaris que és de parells progressistes, però que, en realitat, es regeix per una estructura jeràrquica, rígida, panòptica, que persegueix el benefici econòmic i practica el control de continguts. «Els parells progressistes», continua Johnson, «desconfien del control i de la burocràcia que concentra un poder excessiu a la cúpula; volen més participació civil i més responsabilitat en temes del sector públic que afecten les seves comunitats». Una implicació que va des del mínim (al jardí de casa, el parc del barri, un blog escolar) fins al màxim (les xarxes globals de comunicació, el dret a la privacitat en l’era dels superservidors). I que suposa una proposta de renovació radical del que s’ha entès per esquerra, en el context tecnològic del segle XXI: «Volen que hi hagi més varietat d’elecció i més experimentació en l’educació pública (…). Creuen que la bretxa de riquesa i ingressos entre rics i pobres ha de tornar a ser més o menys com era en la dècada de 1950. (…) Són ultraliberals en assumptes socials, i consideren que la diversitat és un valor cultural clau. Creuen que l’arquitectura descentralitzada, de parell a parell, d’Internet ha estat una força positiva, i que els governs (i les grans empreses) no l’haurien de tocar».

Mentre a Espanya i l’Amèrica Llatina els nous moviments d’esquerra es pensen en termes de cossos (assemblees) locals, que posen en escac el mercat i que necessiten un líder, Futuro perfecto proposa un ús intel·ligent i responsable de les tecnologies de la informació per localitzar problemes socials, discutir-los, solucionar-los, mitjançant la generació de xarxes humanes, localitzades o deslocalitzades, sense jerarquies prèvies, integrades en les dinàmiques del capitalisme. Noves comunitats profundament polítiques. Ni demòcrates ni republicanes, ni socialistes ni capitalistes, ni anarquistes ni ultraliberals. El que s’ha dit: noves. D’una novetat possible, que està a les nostres mans convertir en probable.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Noves comunitats polítiques