Recuperar la ciutat jugant

Nens jugant a “Roly Poly” a New York o New Jersey, 1890-1910. Font: The Henry Ford.

Imagineu-vos que un matí, en travessar la plaça per la qual passeu cada dia per anar a agafar el metro, descobriu un puja i baixa de mida adulta. Potser li feu una mirada de reüll i apresseu el pas. Però, i si en tornar a la nit hi hagués gent al voltant mirant com un parell d’adults s’ho passen d’allò més bé mentre la joguina s’il·lumina en funció de les seves accions?

Això és el que va fer l’estudi de disseny australià Eness, que va instal·lar en una plaça de Melbourne un puja i baixa una mica especial: en el cos del balancí hi havia 33 tires de LED que reaccionaven al moviment de la instal·lació i creaven entorns de llum per a les persones que hi estaven enfilades. L’objectiu, assegura aquest estudi al seu web, era ensenyar als participants una mica de física, però també, i sobretot, recordar-los que gaudir del joc no és només per als nens.

La instal·lació, a més, aconseguia provocar interaccions de ciutadans que no es coneixien i els convidava a redescobrir, mitjançant el joc, emplaçaments del seu entorn, com una plaça o un parc, que han deixat de ser espais públics, de reunió i intercanvi, per convertir-se en llocs de pas.

Això és també el que persegueixen diversos artistes, arquitectes, dissenyadors, pensadors, activistes que exploren des de fa temps aquesta idea de recuperar els llocs públics de la ciutat per als ciutadans i convertir-los de nou en lloc de trobada, de socialització, mitjançant l’ús i la integració de la tecnologia.

I aquesta idea adquireix encara més rellevància en el context actual, en què es parla de Smart cities o ciutats intel·ligents, dotades de pells digitals, d’edificis connectats per estalviar energia i compartir informació; que s’adapten als seus habitants i aprenen dels usos que aquests fan de la urbs. Molts experts defensen que aquestes metròpolis megaconnectades seran l’única manera de poder gestionar el fet que el 2050 hi viurà el 75% de la població del planeta. I que la tecnologia deixarà de ser un valor afegit per esdevenir una necessitat. Però, fomentaran també aquestes smart cities les relacions humanes? Podrem utilitzar aquesta quantitat ingent de sensors intel·ligents i d’ordinadors connectats que les doten d’intel·ligència per també augmentar i expandir els espais públics?

La importància del joc

Des del 2008, la instal·lació Play Me, I’m Yours s’ha pogut veure en diferents ciutats d’arreu del món. Darrere de la idea hi ha l’artista Luke Jerram, a qui se li va acudir instal·lar un piano en zones públiques, perquè qualsevol que ho desitgés pogués gaudir-ne. El lloc deixava de ser de pas per esdevenir un lloc en què passaven coses i l’instrument resulta un magnífic catalitzador de dinàmiques socials espontànies: el piano i l’entorn en què està es transformen en espai d’intercanvi, d’interacció social. L’experiment no acaba aquí, sinó que, a més, cadascuna de les ciutats on s’instal·la disposa d’un web en el qual es pot accedir a tot tipus de material creat durant l’experiència, des de fotos fins a vídeos o textos.

Potser en un entorn urbà els nens són els que en surten més malparats. Tot just tenen espais de joc i els escassos parcs infantils acostumen a estar pensats per a edats molt primerenques, de manera que a partir dels cinc o sis anys els nanos s’avorreixen i resulta cada vegada més freqüent veure’ls jugar amb el mòbil o la tauleta dels seus pares.

A Narcís Parés se li va acudir fa uns anys una idea per fomentar el joc en grup, la socialització en els parcs, i, a més, resoldre el que és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI, l’obesitat infantil. Aquest professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va dissenyar un tobogan inflable, com els que hi ha en moltes fires, i el va augmentar amb tecnologia interactiva.

Va convertir la superfície del tobogan en una pantalla de videojocs en què els nens jugaven amb els seus moviments. Un sistema de visió per ordinador detectava les seves accions i reaccionava en conseqüència. Els nanos es llançaven una vegada i una altra pel tobogan per clavar un cop amb el seu cos a una pilota verda o un marcianet. I, això sí, després havien de pujar unes quantes escales si volien tornar a jugar. «El tobogan interactiu –assegura en el seu web Parés– pretén esdevenir una eina per animar els nens a fer més exercici físic mentre es relacionen amb altres nens».

Un altre projecte que pretén tornar els parcs públics als nanos alhora que incentivar el joc cooperatiu és Hybrid Play, del col·lectiu d’artistes Lalalab, integrat per Clara Boj i Diego Díaz. La idea va sorgir el 2008 quan van publicar un article titulat «Hybrid Playground: integració d’eines i estratègies dels videojocs als parcs infantils», en el qual proposaven que aquests espais públics pensats, en teoria, per als nens es convertissin en escenaris per al joc interactiu i en dinamitzadors de la col·laboració entre les criatures. Però la tecnologia llavors no estava prou madura. Per això ara han tornat a la càrrega.

Com afirmen a la seva pàgina web, «Hybrid Play és un sistema que pretén redescobrir espais urbans com els parcs, barrejant el joc tradicional al carrer amb els videojocs». Es tracta d’un dispositiu robust, que sembla una pinça gegant de roba, que es col·loca sobre un element de joc, com un gronxador, un tobogan o un balancí puja i baixa. Funciona mitjançant una placa electrònica compatible amb Arduino que adapta sensors com acceleròmetres i giroscopis per detectar les accions dels nens. Tant la «pinça» com el programari amb el qual funciona són de codi obert. El que passa al parc, les accions reals dels nanos, influeixen decisivament en el desenvolupament del videojoc del mòbil.

Un altre exemple –i no només adreçat als nens– són els gronxadors musicals interactius que van ocupar, literalment, un dels llocs amb més densitat de trànsit de Mont-real (Canadà). Darrere hi havia el estudi Daily Tous Les Jours amb la seva instal·lació «The Swings», 21 gronxadors que eren com tecles de piano; cada moviment generava una nota però només tots els gronxadors junts eren capaços de compondre un tema, cosa que feia obligatori que els ciutadans cooperessin i ajustessin les seves accions a les dels altres. En els últims quatre anys, milers de persones s’han enfilat a aquests gronxadors; de fet, cada dia cada gronxador s’ha mogut una mitjana de 8500 vegades.

Cap a la ciutat híbrida

Tots aquests projectes es basen en el concepte de ciutat híbrida, en la qual l’espai físic i digital se superposen. En aquest sentit, cada vegada sorgeixen més projectes que reivindiquen recuperar la ciutat i teixir fils entre els ciutadans a través del joc i les tecnologies, amb la qual cosa es crea una mena d’urbanisme híbrid. És el cas del popular StreetPong de Berlín. Un grup d’estudiants alemanys van instal·lar en dos semàfors, l’un davant de l’altre, d’un carrer de la capital del país dues consoles del conegut joc de clavar cops a la piloteta. La idea és que ciutadans que no es coneixen juguin i interactuïn mentre esperen que el semàfor es posi verd i puguin travessar, cosa que, a més, promou el civisme.

El projecte Lummo Blocks també busca recuperar l’espai públic mitjançant el joc i la interacció dels ciutadans. Es tracta d’una versió particular del mític Tetris i al darrere hi ha el col·lectiu Lummo. Poden jugar-hi fins a quatre persones alhora, que han de cooperar per formar amb els seus cossos les peces del Tetris i col·locar-les al lloc adient. Una cosa semblant persegueix Puzzle Facade, de Javier Lloret, que transforma edificis en enormes cubs de Rubik. Va transformar així, per exemple, la façana de l’edifici on se celebra el festival Ars Electronica, a Linz (Àustria), en un cub gegant i convidava els transeünts a participar en una experiència interactiva.

Un dels artistes que treballa més sobre aquest concepte de joc, participació ciutadana i comportament humà en espais públics és el britànic Chris O’Shea. A «Hands from Above» va col·locar una enorme pantalla en una plaça, molt transitada, d’aquelles per les quals tots passem gairebé sense adonar-nos-en. Una càmera captava els transeünts i en projectava la imatge a la pantalla. De tant en tant, apareixia una enorme mà que feia pessigolles a la imatge de les persones, que les empetitia o les estirava. I fins i tot les feia desaparèixer. Seleccionava ciutadans i els transformava de manera lúdica, interactuant amb l’entorn.

Un altre projecte interessant en aquest sentit va ser el que va dur a terme per a la cadena de televisió britànica BBC. Es deia Big Screen Quiz i es tractava d’un joc de preguntes i respostes. Una pantalla gegant ubicada en un espai públic convidava els transeünts a formar grups per jugar-hi. Se’ls plantejaven preguntes, se’ls oferien quatre possibles respostes i els ciutadans havien de discutir entre ells i posar-se d’acord sobre quina era la correcta. Llavors, havien de situar-se en un dels quatre quadrants virtuals que es projectaven a terra. La zona amb més concentració de moviment de persones després d’un compte enrere era la resposta seleccionada.

Encara que, si algú es cansa de l’estrès i del soroll de la urbs i necessita, justament, escapar-se a un recés de pau i tranquil·litat, el millor és descarregar-se l’aplicació per a mòbil Mapa mut, de Sandra García: un cercador d’espais de silenci a la ciutat, que permet trobar però també afegir i compartir silencis personalitzats. Innovacions en ciutats intel·ligents per fer que la vida urbanita sigui millor en tots els àmbits i, sobretot, l’humà.