Literatura i Apps: del bosc de símbols a l’arquitectura de la interfície

Bicycle built for two thousand, de Aaron Koblin i Daniel Massey.

Les revoltes de Tunísia i Egipte dels últims dies han demostrat que les formes de socialització i participació ciutadana, passen ja, en gran part, a través de les interfícies de les xarxes socials. Més enllà d’un determinisme tecnològic o social, els entorns 2.0 estan modulant l’arquitectura de les nostres relacions.

El cosmos lingüístic benjaminià del París dels Passages, el bosc de símbols de Baudelaire, el Berlín de Franz Hessel que “sempre està en camí, que sempre està en trànsit de convertir-se en alguna cosa diferent”, té un símil en les nostres derives digitals. Trajectes globals on gestos mínims –un click-, causen revolucions.

En l’últim trimestre de 2010, els Premis Pulitzer s’han adaptat l’era digital incloent les narracions multimèdia, mentre que The New York Times ha inaugurat la secció “Humanities 2.0”. Tot i les veus crítiques, els continguts multimèdia amb audiocomentaris, siguin webs o apps per a dispositius mòbils estan revolucionant l’àmbit cultural; des de l’educació, fins a les possibilitats de la narrativa. Salman Rushdie manifestà recentment en una entrevista amb Big Think: “Internet és en alguns aspectes El jardí dels camins que es bifurquen borgià, on es pot trobar una miríada de variants al mateix nivell d’autoritat.”

Una de les novetats més recents ha estat Qwiki, el ja anomenat per alguns “motor de recerca del futur”: un mash up informatiu enriquit amb imatges i audiocomentaris extrets de la xarxa. Després de guanyar els mediàtics premis TechCrunch de Sant Francisco, la web -en fase alpha- ha estat patrocinada per Eduardo Saverin. Com una novel·la vuitcentista traslladada a l’era digital, aquest podria ser el plat fred del soci arraconat de Facebook. Qwiki, com Internet, conté tant la promesa de l’Atlas universal com l’amenaça d’un panòptic parlant.

Les possibilitats d’ampliació del concepte de literatura exploten al ritme de l’efervescència dels dispositius de lectura i les consegüents batalles editorials per establir els formats predominants. Durant el Bookcamp Kosmopolis, alguns editors van assenyalar que en el futur les apps substituiran el debat sobre el llibre. Un debat allunyat dels interessos de la indústria, i centrat en les possibilitats d’ampliació del concepte de literatura que ofereixen aquests mitjans, s’ha d’anar establint dins l’àmbit de les lletres. En el text “La creatividad de la multitud y el sentido del arte en el contexto de la Web 2.0”, (2008) Juan Martín Prada fa un acostament crític les pràctiques del net.art perfectament aplicables al context actual:

Fent un anàlisi de les millors apps del 2010 en el context anglosaxó veiem que fora del mercat educatiu i de literatura infantil en què ja existeixen obres de gran qualitat com  Alicia per a Ipad, les apps literàries per a adults, en termes generals, es dirigeixen a la selecció i adaptació de la literatura existent pels nous dispositius, buscadors de cites i poesia segons estat d’ànim o l’atzar, com Poetry app. Altres són editors de continguts que ofereixen la possibilitat de crear publicacions creant un mash-up amb les nostres fonts preferides. Les apps relacionades amb les xarxes socials, ocupen un lloc d’honor: Flipboard ha estat destacada per Steve Jobs com la millor aplicació de l’any, i es defineix com a “magazine social personalitzat”. Flipboard permet convertir els continguts publicats pels nostres contactes de FB i Twitter, en una revista que maqueta els continguts més interessats dels nostres “canals” preferits a les xarxes socials. Aquesta creixent personalització dels dispositius permet l’accés a més canals, en contrapartida,  tal com han assenyalat alguns experts, aquest fet s’acompanya de la possibilitat de tancament dels usuaris en bombolles informatives.

Dins una altra línia d’interfícies, hi ha una explosió de projectes dedicats al mapejat i a la gestió de bases de dades: Franco Moretti “cartògraf literari” conegut pel polèmic “Graphs, Maps, Trees. Abstract Models for a Literary History”, (2005), n’és un dels autors pioners. Moretti dirigeix el Literary Lab a la Universitat de Stanford. Les seves línies d’investigació se centren en camps semàntics, xarxes argumentals, estructura de capítols i estilística. Mapping the Republic of Letters, projecte sorgit a la mateixa universitat, és una base de dades que estudia les relacions epistolars entre autors del segle XVIII i visualitza les connexions entre autors sobre el mapa. Així, l’aplicació de mètodes quantitatius de les ciències socials al territori de les humanitats es produeix amb controvèrsia.

En el cas de Litmap, Bárbara Hui, programadora i doctora en Literatura Comparada a la UCLA proposa una lectura espacial de W.G. Sebald a Els anells de Saturn creant una aplicació amb Google Maps i Google Earth. La intenció no és solament localitzar i etiquetar dades geogràfiques del text, sinó visualitzar i crear connexions entre el local i el global, entre l’espai real i l’imaginari de l’obra.

De caràcter divulgatiu, el mapa de connexions entre els autors britànics del segle XX, creat a Anglaterra per encàrrec de la BBC, està basat en un a aplicació que connecta conceptes a partir de l’etiquetatge en una base de dades sobre els autors.

En relació amb l’avanç de les tècniques de mapejat de Google trobem també iniciatives com Hitotoki, i Global Poetry System; en ambdós casos són els usuaris els qui generen el contingut de la web en “pujar” els seus poemes a la web i etiquetar-los a un lloc en el mapa, que quedarà registrat a l’aplicació, i que podran consultar els altres usuaris. En el nostre context el “mapa literari català”, vincula documents i textos d’escriptors catalans a la geografia del mapa terrestre. O l’ Atlas Benjamin, a propòsit de la recient exposició “Constelaciones”, al CBA de Madrid, que relaciona conceptos benjaminians entre sí.

Moltes de les aplicacions actuals no solament “espacialitzen els textos”, sinó que socialitzen les experiències de lectura. Tot i que hi ha moltes iniciatives de lectura conjunta val la pena destacar el Candide 2.0, iniciativa de la Biblioteca Pública de Nova York que ofereix una interfície per a la lectura comentada del text de Voltaire, i on, paràgraf per paràgraf, experts i públic general fan els seus comentaris on-line. Si bé aquestes aplicacions tenen l’avantatge d’obrir camins interpretatius als textos, també les poden desdibuixar en “peus de pàgina” infinits.

En les arts visuals el treball amb software i a partir de dades existents a la xarxa porta uns anys consolidat. No solament per part d’artistes-programadors que realitzen obres generatives com Casey Reas, o dissenyadors que treballen en visualització de dades com Bestiario. Un exemple paradigmàtic de treball “metanarratiu”, (narrativa a partir de metadata o bases de dades) és el d’Aaron Koblin, artista conegut per The wilderness downtown,web realitzada amb HTML5 per al grup de música Arcadefire, i en què, mitjançant Google Street View, situa l’acció del vídeo al nostre barri de la infància (la personalització quasi bé intrusiva dels continguts produeix de la sensació ambigua, entre la meravella i l’amenaça, que ha anat acompañant molts dels descobriments de la web social ). 9 Eyes, de Jon Rafman, es basa en la simple selecció d’imatges de Google Street View. “El món capturat per Google sembla més veraç I transparent per el pes que li otorga la realitat externa i la percepció d’una grabació neutral I imparcial” aquesta afirmació de l’artista –que relaciona el seu treball amb el de Cartier-Bresson-, contrasta amb el lirisme de les imatges seleccionades, que mostren un món bell i estrany, fotografiat per ningú. Si la missió de Google és “organitzar la informació mundial i fer-la accesible”, l’ artista en seleccionarla li dóna significat.

Parafrasejant a Lev Manovich a  La visualitzación de datos como nueva abstracción y anti-sublime, en les primeres dècades del segle XX, els artistes visuals van “mapejar” el caos visual de l’experiència metropolitana en imatges geomètriques simples; aquests artistes han transformat el caos informatiu en formes clares i ordenades. La utilització de dades no ja solament abstractes, com l’art generatiu de Casey Reas, sinó “figuratives” i personalitzades, fins a l’extrem de la inserció de la utilització de la pròpia memoria en un híbrid d’obra creada per l’usuari, va un pas més enllà.

En tots dos casos ens trobem en posicions discursives ben diferents: en el primer, la dimensió col·laborativa s’orquestra de tal manera que les aportacions individuals desapareixen en una arquitectura que podríem anomenar “totalitària” (Johnny Cash Project, o la cacofonia del treball Biclicle Built For Two Thousand); en el cas de Rafman l’obra sorgeix a partir de la selecció. Dos tipus de metanarracions són les que predominen en aquests treballs: mitologies de la comunitat en xarxa i mitologia –no sense ironia- de l’ull objectiu.

El fet que, tal com assenyala J.M. Prada, l’eix central de la web 2.0 sigui la producció i gestió de les xarxes socials ens demostra que producció social i producció econòmica hi coincideixen. El disseny de formes de relació humana es presenta com a base instrumental d’aquest nou sistema de producció. D’aquí l’ èxit de Flipboard, o les diferents aplicacions que permeten convertir en llibre el perfil social.

La socialització real de les pràctiques creatives passa no solament per tenir les eines a l’abast de la mà, cal una semiòtica de la interfície en contacte amb les humanitats per crear els dispositius crítics que acostin les noves arquitectures que ja habitem a la utopia que prometen.