David Bassa: “Internet posa el periodisme acomodatici al davant del mirall”

Nascut fa 42 anys a Granollers, anava per a arqueòleg però a l’últim instant va decidir canviar el passat remot per l’immediat i es va inscriure a periodisme. “En realitat, aquestes carreres s’assemblen: busquen el perquè de les coses”, aclareix. Ha treballat en espais com La nit al dia, Àgora i, ara, El matí de Catalunya Ràdio. I és un dels fundadors -i actual president- del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Va ser redactor de política a La nit al dia. ¿Encara es troba amb gent que li diu que enyora aquell programa?

Sí, i tant. Des del principi volíem explicar el que havia passat al cap del dia, però amb una voluntat analítica. I el programa va marcar una època per l’estil de la Mònica, per les entrevistes punyents directes i clares, sense prevencions, autocensura o por. És a dir, fer el que hauria de fer tothom, però que en realitat fan pocs.

Per què?

Bé, és el que intentem treballar amb el Grup Barnils. Hi ha dues tenalles que castiguen la professió: la crisi general, que fa que hi hagi una caiguda de vendes a totes les empreses, i la precarització de la professió associada a això. Les dues coses juntes fan que l’ambient a les redaccions sigui de por, amb taules buides dels companys acomiadats. Aquestes taules són l’espasa de Dàmocles que afavoreix l’autocensura i va en contra de l’actitud de valentia que hauria de tenir el periodista.

Els periodistes no en tenim cap culpa?

Hi ha sempre una responsabilitat personal, cert. Nosaltres intentem mantenir la flama que encara ara és possible fer un periodisme crític i rigorós. No volem anar de llestos, ni de referents, ni acusar ningú. Però sí que emplacem els periodistes a recuperar el mètode i l’actitud. Fem una crida en positiu a l’orgull i l’autoestima.

I què proposen fer?

Som conscients que sempre hi ha línies vermelles als mitjans. A tot arreu. No es pot ser naïf i dir que no n’hi ha. Per motius publicitaris, polítics, empresarials... El que reivindiquem és que el periodista, en comptes de situar-se un pam per darrere de la línia vermella per no rebre cap calbot, segueixi el que feia el Ramon: trepitjar la línia i posar un peu a l’altra banda. Et cauran calbots, però potser aconsegueixes empènyer-la una mica enllà. En canvi, si et col·loques un pam enrere, la línia vermella retrocedirà i el teu espai es farà més petit.

Els rumors sobre els negocis de la família Pujol corrien per les redaccions dels grans mitjans des de fa anys. ¿No demostra això que l’autocensura és una constant, fins i tot en temps de bonança?

Sí, en aquest país i en tots. Ara bé, a Espanya hi ha un pecat d’origen, que és la Transició. Els mitjans s’impliquen molt en la Transició i en resulta una connivència massa estreta entre els polítics i els periodistes que vénen de l’antifranquisme. El polític que fa creure al periodista que té poder el converteix en un titella. I aleshores el periodista sucumbeix a tenir unes informacions a canvi de callar-ne unes altres. En el cas de l’estat espanyol això arriba a uns límits molt alts. No és que Rajoy faci rodes de premsa sense preguntes, és que ni hi és: posa un plasma... i els periodistes hi van!

Per tant, l’oasi català era un miratge.

El cas Pujol demostra que l’oasi s’està trencant, sortosament. La part positiva de tot el que està passant és que va a favor de la realitat. Si una informació no és completa, quan la societat es mira al mirall dels mitjans no s’hi veu completa. La realitat s’ha d’afrontar sempre, per dolorosa i amarga que sigui.

Citi tres valors que encarnava Barnils.

El seu caràcter independent i indomable, el rigor i la capacitat de ser crític tant amb els propers com amb els llunyans. Era inclassificable: per això vam editar el llibre Vint i Ramon Barnils en forma de retrat coral, perquè cadascú el coneixia amb una faceta diferent: àcrata, noctàmbul, periodista, independentista...

Barnils va morir abans de l’esclat del periodisme digital. Si fos viu, ¿seria optimista davant el canvi que comporta?

Ell era vitalment optimista i crec que ho seria ara. I si el grup funciona és perquè som optimistes. Diem que el periodisme tal com l’enteníem fins ara s’ha acabat, però que això és bo: redaccions en què la gent no s’aixeca de la taula i només fa servir el telèfon, rodes de premsa sense preguntes... La gent ja no ho compra, això. Internet posa el periodisme acomodatici al davant del mirall.

El grup té també una visió nacional. Què comportaria la independència per al sistema comunicatiu català?

Seria la gran oportunitat per crear l’espai comunicatiu de tot el territori del català. Tenir una agència catalana de notícies, però no retallada com ara. Hauríem de crear una estructura comunicativa no dependent de les lleis espanyoles.