Harrisburg, Txernòbil, Fukushima,… Cofrents?

Al principi la notícia era que les centrals nuclears havien suportat l’impacte del terratrèmol i que havien aturat el seu funcionament. Poc després ens informaven que a Fukushima s’havien quedat sense energia i això podia suposar l’escalfament del combustible nuclear. A continuació ens van parlar de fuites controlades i que algun altre reactor també podia estar afectat. Quan es va produir l’explosió van insistir en que era hidrogen acumulat, que no calia alarmar-se. Però aleshores ja s’informava que els nivells de radioactivitat eren anormalment alts, que podien arribar fins Vladivostok (a més de 800 kms.) i que retiraven als treballadors que tractaven de refredar el combustible de la Central. I al mateix temps la zona d’exclusió de 20 kms començava a considerar-se curta. Ara ja comencen a distribuir-se píndoles de iode als habitants de Tòkio per previndre càncers de tiroides i s’admet obertament que la situació es troba fora de control. Comencen evacuacions massives dels estrangers i, molt ordenament, els japonesos de les zones afectades que poden tracten d’anar-se’n el més lluny possible.

La indústria atòmica obté beneficis astronòmics de l’explotació de les centrals. Entre altres coses perquè estan subvencionades indirectament pels governs. Les companyies només es fan càrrec d’una part molt reduïda del cost de les externalitzacions. La més evident, la dels residus (perillosos i de duració centenària). Però hi ha d’altres com les assegurances: la de Cofrents, per exemples, sols cobreix 1.500 milions d’euros i està sufragada parcialment pel govern.

Amb aquests beneficis aconsegueixen que tècnics i mitjans de comunicació transmeten preferentment la seua versió de la història. Ens volen fer creure que l’energia que produeixen és imprescindible quan el cert és que tenim major capacitat de producció d’electricitat de la que consumim. Els molins eòlics, per exemple, han d’aturar-se per la nit per permetre que les nuclears continuen funcionant. El pitjor, però, és que tracten de situar el debat en termes de “seguretat”. I no hi ha cap dubte, les centrals atòmiques són les instal•lacions amb majors mecanismes de seguretat. Perquè? Caldria preguntar-se.

Doncs molt senzill: no és un problema de seguretat, sinó de riscos. Cap sistema de seguretat, per molt complet i sofisticat que siga està lliure de contingències en forma de terratrèmols, sabotatges o simples errades humanes. Ni l’enginyer més fervorosament partidari de les meravelles de la tecnologia s’atreviria a discutir-ho. La qüestió és que els riscos de l’energia atòmica basada en la fissió nuclear són inassumibles: per la seua magnitud i per la seua persistència. Allò que el moviment ecologista i formacions polítiques com EU ja fa molt de temps que anavem advertint ara s’ha fet evident per a tothom. No és la primera vegada que passa i, malauradament, no serà la darrera.

No es tracta d’alarmisme, sinó de realisme. No es tracta de por, sinó de precaució i sentit comú. Els riscos hi són sempre presents però es multipliquen amb el pas del temps (compreu-vos un cotxe de segona mà i veureu). Cofrents havia de tancar-se ara. La inversió ja està amortitzada. El PSOE ha posat els interessos de les elèctriques per davant de la seguretat de la ciutadania i el PP calla o aplaudeix (segons el lloc i el moment) les mesures. Fins quan pensem consentir-ho?